De vegades penso en Berlin i sembla que tot allò mai no va passar. Que ha estat un somni. Quan penso en abans de marxar, en tot el temps que vaig passar mirant la web de la residència, del mapa de metros. De tota l'energia que tenia i que encara em pregunto de on va sortir.
O quan recordo els principis d'abril, quan acabava d'arribar i no podia més que inventar una vida nova perquè no en tenia. Inventar els dies, passar-me una hora sencera al supermercat pensant què menjar, anar pels carrers amb aire d'estranya mirant a tot arreu.
Estem fets de manera que ens és fàcil acostumar-nos a un paisatge o un mode de vida. Pero al principi, quan acabem de descobrir-la, encara conservem la nostra normalitat i ens en sentim aliens. M'encanta la primera setmana dels viatges perquè és quan més percebem, quan més descobrim i quan tot significa molt més un repte.
Vaig proposar-me de comparar l'habitació el primer dia i l'últim i observar els mecanismes que tenim per generar vida allà on som. Perquè, encara ara, quan miro l'habitació buida, la foscor de fora, retorno a la sensació tan xocant d'hostilitat que vaig tenir en veure-la. Vaig seure durant molts minuts sense fer res. Pensant. Fins que vaig decidir moure els mobles de lloc i sortir a explorar el territori.
I quan mira la última rememoro cada una de les vivències i sensacions que hi ha allà dins ficades i que vaig anar construint poc a poc.
Sovint vivim les coses en els records més que no pas en el moment. Passades 8 setmanes, viure allà no semblava memorable. Un acarreja la seva vida interna dins el cap allà on va: preocupacions i objectius, alegries i mancances. (no matter where you go, there you are). Passats dos mesos de tornar, viure allà és una de les experiències més grans i sembla que viure la vida pot ser molt molt engrescador si podem anar omplint habitacions i deixant entrar la llum de cada estiu i les plantes que s'enreden al voltant de la finestra.
Aquí us deixo les fotos als que mireu això que espero que sigueu pocs per compensar aquest moment de nostàlgia i cursileria.
Fins aviat!
O quan recordo els principis d'abril, quan acabava d'arribar i no podia més que inventar una vida nova perquè no en tenia. Inventar els dies, passar-me una hora sencera al supermercat pensant què menjar, anar pels carrers amb aire d'estranya mirant a tot arreu.
Estem fets de manera que ens és fàcil acostumar-nos a un paisatge o un mode de vida. Pero al principi, quan acabem de descobrir-la, encara conservem la nostra normalitat i ens en sentim aliens. M'encanta la primera setmana dels viatges perquè és quan més percebem, quan més descobrim i quan tot significa molt més un repte.
Vaig proposar-me de comparar l'habitació el primer dia i l'últim i observar els mecanismes que tenim per generar vida allà on som. Perquè, encara ara, quan miro l'habitació buida, la foscor de fora, retorno a la sensació tan xocant d'hostilitat que vaig tenir en veure-la. Vaig seure durant molts minuts sense fer res. Pensant. Fins que vaig decidir moure els mobles de lloc i sortir a explorar el territori.
I quan mira la última rememoro cada una de les vivències i sensacions que hi ha allà dins ficades i que vaig anar construint poc a poc.
Sovint vivim les coses en els records més que no pas en el moment. Passades 8 setmanes, viure allà no semblava memorable. Un acarreja la seva vida interna dins el cap allà on va: preocupacions i objectius, alegries i mancances. (no matter where you go, there you are). Passats dos mesos de tornar, viure allà és una de les experiències més grans i sembla que viure la vida pot ser molt molt engrescador si podem anar omplint habitacions i deixant entrar la llum de cada estiu i les plantes que s'enreden al voltant de la finestra.Aquí us deixo les fotos als que mireu això que espero que sigueu pocs per compensar aquest moment de nostàlgia i cursileria.
Fins aviat!
2 comentaris:
a mi també m'agafen moments de nostàlgia... però mai m'ho havia plantejat amb aquest punt de vista, original, per cert.
Si penso en això que dius d'omplir les buidors d'arreu on anem, no puc evitar que em vinguin al cap imatges de formigues que en fila van d'un lloc a l'altre per omplir el cau ple de menjar per a l'hivern... som iguals.
(a)
Wat heb je gelijk, mijn allerliefste oreneta. A house inside, where they can't take it away
Publica un comentari a l'entrada