Lleida i l'Animac!

Vaig arribar a lleida enmig d'una eclosió d'esperança i potser per això, amb aquesta sensació d'acabar de baixar del tren, avió o qualsevol teletransport que et situa en una realitat per descobrir i en què les emocions es col·loquen al punt concret de dir, oh, hi ha tant per veure al món que no puc demostrar prou agaïment. Així és que l'entrepà tenia un gust molt bo, el temps era perfecte i tothom era, de veritat, molt amable. Amb el somriure i la confiança de qui acaba de prendre MDMA. Em vaig ficar a la primera sessió de curts d'animació de l'Animac, no del tot conscient que les primeres peces que veuria serien les que més impacte em produïrien. Vaig veure coses xules, i de no tant xules.

Em vaig escapar d'una sessió d'animacions dels 50 per anar a explorar la bonica ciutat. Només trepitjar el carrer una marabunta de famílies amb cotxet i talons creuaven de punta a punta el carrer Major i ocupaven les cafeteries del centre de la ciutat. Vaig fugir d'aquests éssers de comportament pueblerista i vaig pujar cap amunt on vaig descobrir un castell (i un parc, i el col·legi d'arquitectes, sempre deixant suficient temps per anar a mirar el riu) i uns arbres amb flors roses, i molts negres que venien de treballar (?). En tornar al Teatre Principal, amb el meu braçalet ANIMAC em vaig topar amb uns topmanta però de roba i una família que em demanava riallera que els fes una foto. Té, foto. Podria fer una col·lecció de personatges tipus 'fes-nos una foto' i així aquest moment inoblidable romandrà per sempre als bits del teu disc dur. O, vols que te l'envii? En molts casos la resposta és, oh, no tinc ordinador; bé, el meu fill.

La següent sessió va ser inaguantable, potser per les ganes que tenia de marxar, ja no retenia res. El sopar em va recordar als restaurants als que anem amb el meu pare i el preu malauradament també. L'endemà el sol va tornar a brillar i vam esmorzar galetes d'un surtido cietara, jugar al parc i dinar en un xiringu on després vam tornar per berenar. Vam dormir davant la pantalla i vam veure curts interessants i curts hipnòtics i curts horrends. Vaig parlar amb en Gil, un dels autors als quals se'n feia un homenatge perquè forma part de la comissió de selecció dels 12 estudiants afortunats que cada any entren a l'escola d'animació de Potsdam que és al costat de Berlin i és totalment pública. Em va animar a presentar-m'hi. El meu anglès oxidat per culpa de xinesos que no volen fer de mestres suposo que va ser suficient :)

La tornada va ser correcta, els llums es van apagar en el moment ideal. Encara és massa aviat per treure conclusions de tot el viatge però aquest n'és un cop d'ull general!

Pròximes entregues... San Francisco!!!!

Petons!!!

tau