Yunnan, febrer 2008
Parc de les nacionalitats
Volia escriure algo com, em sembla, com de diferent és la vida quan un té una lampara de sobretaula avui que justament en arribar a casa ja no funcionava. Temes, a escollir.
que no t'agraden els museus?
I és clar que m'agraden els museus però em cansen les actituds dels turistes i visitants que volten per dintre les galeries traient les càmeres enlloc de mirar i que fan aquest tipus de coses que hi diu a les guies de viatges que s'han de fer quan vas a una ciutat. Em recorda als xinesos. Com que molta gent en el seu temps lliure no sap fer altra cosa que encendre la televisió, quan se'n van de viatge (perquè anar de viatge està molt de moda i a més és un senyal de classe doncs viatgem que per això hi són les vacances i anem a Londres que és el centre d'Europa) lo unic que saben fer es seguir les seves guies i anar dels McDonalds als KFC.
Shanghai octubre 2007
Feliços venedors de carrer
el que la Xina no és i la doble moral
A Londres el fenomen de la setmana és que alliberin el Tibet. El món occidental, les galeries, els restaurants, els museus, els artistes, els diaris, els supermercats parlen de Xina i posen imatges de Chairman Mao (així és com li diuen per allà en les traduccions) en qualsevol llenç difuminat a l'oli i amb un gall d'indi a la mà. O la salsa de soja a la pizza, o els dissenyadors de la Xina actual al Museu Victoria & Albert. La Xina, oh, què genial. El que jo dic és que la Xina és tan lluny, és tan gran i està tan tancada que qualsevol d'aquestes informacions no deixen de ser un estereotip que, posat sobre fons vermell crida l'atenció, per exòtic i oriental. Però res de tot això, res de l'art (ART CONTEMPORANI!!?? A LA XINA??) i res de tot el que potser treuen d'allà els més rics és la Xina. La Xina és un desert de formigues que intenten construir-se un formiguer tal i com altres han dit que s'ha de construir enmig d'una dictadura consumista. Mao apareix exclusivament als quadres dels artistes. La Xina no és els Jocs Olímpics i la majoria de xinesos mai s'han plantejat si volen conservar el Tibet perquè allà ningú en parla. La censura és la única que parla.
I si un vol veure la Xina que no vagi als museus que vagi a les fàbriques i als barris poblats de xinesos treballadors que els xinesos no s'ajunten amb els altres. I sí, és clar, que alliberin el Tibet. Però ningú, ningú, és fa cap pregunta abans de comprar aquestes sabates de Primark que valen Oh, Sorpresa, 3 lliures. Es clar que si els xinesos no es fan preguntes, perquè ens les hem de fer nosaltres? Si jo vull aquest vestit tan barat perquè m'he de parar a pensar quants en tinc a l'armari, a qui estic enriquint i en alguna cosa diferent que el meu propi (suposat) benefici?? És clar, que necessito anar a emborratxar-me i a drogar-me cada cap de setmana i necessito roba nova i bonica (i barata, és clar) per sentir que sóc alguna cosa i que faig alguna cosa amb el meu temps. bah
Tren cap a Xi'an Febrer 2008
Tercera classe, més de 20 hores de viatge
l'aro per passar, fet a mida
Serà que el dia a dia i el bon temps estan filtrant els meus malestars (i fixacions anti-oficina) i la feina em comença a agradar. Suficient com per plantejarme quedar-m'hi per un temps en termes imaginaris i condicionals. M'ho passo bé en gran part per tots els que hi treballen i el fet és que tots volen marxar. Aquesta setmana el noi que m'ensenya tot el que faig ha marxat cap a casa i m'ha deixat amb les tasques més o menys apreses i fa il·lusió ser comandant d'una part del barco. He descobert un univers finit pero gran de coses que puc fer a part d'escannejar i retocar. Els moments més memorables van ser quan vaig programar unes taules amb html al blog de la web, quan vaig descobrir que hi havia una actualització gratuita per al programa que envia els Newsletters que ja no funcionava i sobretot quan vaig arreglar l'ordinador d'una altra noia que tenia ajustada una resolució més gran que la pantalla i ningú en mesos havia sabut com treure el ratolí que ballava amunt i avall. Ara ja poso imatges al sistema, a la base de dades i al servidor d'internet. Mentre escanejo faig tota mena de plans i tinc temps de pensar i he descobert el meravellós ús del bolígraf de taula enlloc del ratolí QUE M''HA CANVIAT LA VIDA perquè ara ja puc pintar a sobre la pantalla i jo trobava molt a faltar pintar i escriure amb llapis i bolis.
I l'últim que he après és a acolorir les imatges, pintant-les de colorins. I per fer això n'hi ha que cobren 1300 lliures al mes!
Els plans que faig mentre escanejo són un diferent per cada dia en series de 15 dies. Això vol dir que hi ha 15 futurs diferents entrellaçant-se a dintre del meu cap.
Hampstead Heath Abril 2008
Plantes invasores en un a construccio de jardins victorians
la caputxeta vermella
Si camines una hora en direcció nord des de casa meva s'arriba a un bosc a dins de la ciutat. Hampstead Heath. No és com els parcs immensos que hi ha, és un bosc amb arbres desorganitzats i terra ple de fullaraca. A dintre hi ha una gran mansió i uns jardinets victorians amb heura crescuda per les columnes. Personatges estranys s'hi passegen. Entrar en aquell bosc va ser com entrar en una aventura gràfica amb especímens amb tasques curioses que es paraven a parlar amb mi mentre intentava descobrir el camí de sortida. Uns nens que s'enduien un arbret a casa, uns adolescents rics que feien fotos de flors, homes sols que caminaven amunt i avall (com si fossin personatges estipulats per omplir una mica l'escena) i estrany home amb un ull de vidre que surt del no res i rebusca dins la meva bossa de plàstic. En dir-li que es meva s'excusa dient que es un ex-presoner de guerra, que si sé el què és. I marxa fent saltets cap a un altre lloc.
que no t'agraden els museus?
I és clar que m'agraden els museus però em cansen les actituds dels turistes i visitants que volten per dintre les galeries traient les càmeres enlloc de mirar i que fan aquest tipus de coses que hi diu a les guies de viatges que s'han de fer quan vas a una ciutat. Em recorda als xinesos. Com que molta gent en el seu temps lliure no sap fer altra cosa que encendre la televisió, quan se'n van de viatge (perquè anar de viatge està molt de moda i a més és un senyal de classe doncs viatgem que per això hi són les vacances i anem a Londres que és el centre d'Europa) lo unic que saben fer es seguir les seves guies i anar dels McDonalds als KFC.
Shanghai octubre 2007
Feliços venedors de carrer
el que la Xina no és i la doble moral
A Londres el fenomen de la setmana és que alliberin el Tibet. El món occidental, les galeries, els restaurants, els museus, els artistes, els diaris, els supermercats parlen de Xina i posen imatges de Chairman Mao (així és com li diuen per allà en les traduccions) en qualsevol llenç difuminat a l'oli i amb un gall d'indi a la mà. O la salsa de soja a la pizza, o els dissenyadors de la Xina actual al Museu Victoria & Albert. La Xina, oh, què genial. El que jo dic és que la Xina és tan lluny, és tan gran i està tan tancada que qualsevol d'aquestes informacions no deixen de ser un estereotip que, posat sobre fons vermell crida l'atenció, per exòtic i oriental. Però res de tot això, res de l'art (ART CONTEMPORANI!!?? A LA XINA??) i res de tot el que potser treuen d'allà els més rics és la Xina. La Xina és un desert de formigues que intenten construir-se un formiguer tal i com altres han dit que s'ha de construir enmig d'una dictadura consumista. Mao apareix exclusivament als quadres dels artistes. La Xina no és els Jocs Olímpics i la majoria de xinesos mai s'han plantejat si volen conservar el Tibet perquè allà ningú en parla. La censura és la única que parla.
I si un vol veure la Xina que no vagi als museus que vagi a les fàbriques i als barris poblats de xinesos treballadors que els xinesos no s'ajunten amb els altres. I sí, és clar, que alliberin el Tibet. Però ningú, ningú, és fa cap pregunta abans de comprar aquestes sabates de Primark que valen Oh, Sorpresa, 3 lliures. Es clar que si els xinesos no es fan preguntes, perquè ens les hem de fer nosaltres? Si jo vull aquest vestit tan barat perquè m'he de parar a pensar quants en tinc a l'armari, a qui estic enriquint i en alguna cosa diferent que el meu propi (suposat) benefici?? És clar, que necessito anar a emborratxar-me i a drogar-me cada cap de setmana i necessito roba nova i bonica (i barata, és clar) per sentir que sóc alguna cosa i que faig alguna cosa amb el meu temps. bah
Tren cap a Xi'an Febrer 2008
Tercera classe, més de 20 hores de viatge
l'aro per passar, fet a mida
Serà que el dia a dia i el bon temps estan filtrant els meus malestars (i fixacions anti-oficina) i la feina em comença a agradar. Suficient com per plantejarme quedar-m'hi per un temps en termes imaginaris i condicionals. M'ho passo bé en gran part per tots els que hi treballen i el fet és que tots volen marxar. Aquesta setmana el noi que m'ensenya tot el que faig ha marxat cap a casa i m'ha deixat amb les tasques més o menys apreses i fa il·lusió ser comandant d'una part del barco. He descobert un univers finit pero gran de coses que puc fer a part d'escannejar i retocar. Els moments més memorables van ser quan vaig programar unes taules amb html al blog de la web, quan vaig descobrir que hi havia una actualització gratuita per al programa que envia els Newsletters que ja no funcionava i sobretot quan vaig arreglar l'ordinador d'una altra noia que tenia ajustada una resolució més gran que la pantalla i ningú en mesos havia sabut com treure el ratolí que ballava amunt i avall. Ara ja poso imatges al sistema, a la base de dades i al servidor d'internet. Mentre escanejo faig tota mena de plans i tinc temps de pensar i he descobert el meravellós ús del bolígraf de taula enlloc del ratolí QUE M''HA CANVIAT LA VIDA perquè ara ja puc pintar a sobre la pantalla i jo trobava molt a faltar pintar i escriure amb llapis i bolis.
I l'últim que he après és a acolorir les imatges, pintant-les de colorins. I per fer això n'hi ha que cobren 1300 lliures al mes!
Els plans que faig mentre escanejo són un diferent per cada dia en series de 15 dies. Això vol dir que hi ha 15 futurs diferents entrellaçant-se a dintre del meu cap.
Hampstead Heath Abril 2008
Plantes invasores en un a construccio de jardins victorians
la caputxeta vermella
Si camines una hora en direcció nord des de casa meva s'arriba a un bosc a dins de la ciutat. Hampstead Heath. No és com els parcs immensos que hi ha, és un bosc amb arbres desorganitzats i terra ple de fullaraca. A dintre hi ha una gran mansió i uns jardinets victorians amb heura crescuda per les columnes. Personatges estranys s'hi passegen. Entrar en aquell bosc va ser com entrar en una aventura gràfica amb especímens amb tasques curioses que es paraven a parlar amb mi mentre intentava descobrir el camí de sortida. Uns nens que s'enduien un arbret a casa, uns adolescents rics que feien fotos de flors, homes sols que caminaven amunt i avall (com si fossin personatges estipulats per omplir una mica l'escena) i estrany home amb un ull de vidre que surt del no res i rebusca dins la meva bossa de plàstic. En dir-li que es meva s'excusa dient que es un ex-presoner de guerra, que si sé el què és. I marxa fent saltets cap a un altre lloc.
4 comentaris:
M'agrada molt aquest bosc!
I és veritat que això del Tibet és com el "No a la guerra", ara es porta això i parlar del boicot als Jocs i tot plegat, però els xinesos a ningú no li importen gaire, oi?
Quan vaig tornar de veure't allà vaig pensar que volia escriure un text que començava "Una immensa tristesa". No el vaig fer, esclar, però encara sento aquella tristesa.
M.
Jo soc all "conspiracy theory" (com sempre és clar). Vam estar mirant informatius de diverses cadenes del món el mateix dia (Al Jazeera, NBC, TV3, BBC, tv peru, la d'egipte). I saps que? totes emetien les mateixes imatges i identica noticia mostrant, suposo q ja tho imagines, les imatges del boicot de la flama a paris i els cartells sobre un pont dient FREE TIBET. I es allo que et dius: globalitzats, si, pero algú, o algo, hi esta ajudant molt. O no es curiós que justament ara que tothom (tothom as in: els q tenen pasta) esta cagat de por amb el superboom de l'economia xinesa, justament ara comencin a sortir noticies i imatges identiques (o sigui=algu s'ocupa d'aconseguir-les i proporcionar-les a les cadenes televisives) que desprestigien la xina? vull dir: no ho hem sabut sempre, q els xinesos no brillaven per la seva practica dels drets humans? i vet aqui que justament ara el mon sembla taaaan interessat en fer-lis saber als xinesos q els poden fer qedar molt malament si aixi ho volen.
en fi, xorrades varies.
hi seguirem reflexionant.
petons
altea
quanta raó, quanta
Per fi he entrat al blog! Feia un munt que ho tenia pendent, però entre una cosa i l'altre, fins que no he vist que ho havies posat al Fotolog, no hi he entrat.
Tens molta raó amb tot el que dius. L’actitud dels turistes als museus és, ben bé, segons com t'han educat. Quan estàvem a Paris, al Musé d'Orsay, vaig fer una foto a una escultura i després el Sergio em va dir: "Però mira-la! Fotos d'ella en trobaràs mil a Internet" i és veritat, però segurament el fet de voler retenir les coses fa que no els hi prestis suficient atenció en el moment en el que hi ets.
Respecte el tema del Tibet, totalment d'acord, però torno amb que som animals de costums. Tot i així, el que és la Xina és molt difícil d'explicar. Nosaltres, que vam passar-nos tres setmanes donant-hi un munt de voltes per una petita zona, ens vam quedar amb la sensació de que era immensament diferent del que ens havien dit sempre aqui, però que, tot i així, marxàvem sense conèixer-la.
M'alegra molt saber que estàs contenta amb la feina, et sents bé amb la gent que hi treballa i que dia a dia descobreixes coses noves. És tan important!! Jo vaig haver de fer un canvi de xip per no morir-me...
M'ha ENCANTAT el bosc aquest!! No sé si tindrem dinerons per venir-te a veure però, sinó, quan ja ens haguem recuperat una miqueta de la crisi i puguem viatjar, hi anem!
Petonets des d'un lloc on molts et trobem a faltar.
Berta
Publica un comentari a l'entrada