Com va anar de English Teacher
My name is Bruce, I'm 10 years old, my favorite color is black and blue and I like swimming. Aquesta és la frase estrella que tot aprenent d'anglès sap dir de memòria. No obstant, posa-hi un, "why swimming? don't like something else?" "(silenci i cares estranyes)" Zen me shuo (que vol dir 'com es diu' en xinès) i poca cosa més. Els estudiant xinesos no gaire sovint aprenen a pensar. Ara si els demanes que llegeixin després de mi saben copiar tots els tons que faig servir jo. Comprensible, però trist. Els alumnes estan acostumats a aixecar-se de la cadira cada cop que han de parlar en classe o dir alguna cosa al professor, i es queden drets fins que acaben de respondre o, si no en saben, fins que els dius que seguin. És entre estrany i incòmode.
Les primeres 3 hores vaig haver de posar ordre en un galliner d'uns 27 alumnes, tots amb ganes de gresca, com es normal. Somriures a la casa, rialletes a l'esquena. Movent-se amunt i avall, comentant sense parar. Si no entenen el que els dius, si no entenen un exercici, ei tu, s'ho iventen i llestos. O es copien uns a altres. Però no pregunten i no diran que no ho han entès. És problemàtic perquè aquí ningú escriu a mà el que es diria cursiva, el que llegeixen amb les lletres de l'alfabet és sobretot a llibres per tant sempre son lletres d'aquestes separades. Pero jo escric molt enganxat i rodó, oi que sí? Doncs estic ben segura que no entenien algunes de les paraules i no ho deien, fins que me'n vaig adonar.
Actuació de circ
La primera classe era a les 8.30 i a les 11 jo ja m'estava dient per a mi mateixa que a la pausa de dinar me n'anava cap a casa, que ja no podi fer de mainadera i cridar sense parar la definició de la paraula Fireworks, perquè de tota manera no m'escoltaven. Més que res és la sensació de saber que hi ha una manera millor de fer que m'entenguin, o fer la classe més entretinguda. Més que fer de professor el que es tracta es der fer una mica el pallasso per a que els nens callin i escoltin i eventualment aprenguin i escriguin.
A l'hora de dinar vaig conèixer a una profe israeliana que em va explicar alguns trucs i em va animar, i després un profe xinès em va acompanyar a agafar el taxi per anar 40 minuts fins a l'altra escola. Allà la classe era més reduida (13) i els nens estaven més tranquils. La lliçó era més facil així que va ser tot més senzill. En total 600 yuans que veuré qui sap quan, i una bona experiència per a saber més sobre el sistema d'ensenyament a la Xina.
L'estació de trens el dia 1 d'ocubre quan van estrenar la nova linia de metro :)
Exàmens
Sorprenentment ja tenim aquí els mid-terms que són els exàmens de meitat de semestre. Això vol dir que ja ha passat mig semestre? Sorprenent. M'agrada estudiar xinès però tinc una ment massa hiperactiva per a concentrarme en un paper ple de caràcters, així que ja et pots imaginar les tipiques microcrisis "aquest dissabte no faré de teacher, així podré estudiar" i després, ai quin bon dia fa, agafaré els patins i aniré a fer un volt i anar lamentant-me amunt i avall del campus de les pors existencials que sempre retornen d'entre la brumera els dilluns o els divendres, regularment. Pors existencials, preguntes sense resposta, camins possibles, coses que vull fer, coses que tenia ganes d'haver fet, coses que esperen al calaix per enganxar a la llibreta. Perquè fer això, com fer allò, perque treballar de professor amb nens de 9 a 11 anys, perquè no ser una alga i passejar pel mar.
Agradable, en general
Estar aquí, però, en general és agradable. Prou com per tenir la sensació que el temps és molt rígid i no s'estira prou. O prou per acumular tant les coses que m'agradaria explicar. Es impossible verbalitzar la vida, és clar. Ni tan sols si escrivís cada dia seria possible de relatar tot, fan muntanya les coses per explicar i les fotos per editar; però això és la meva vida, no és avui ni és demà, no es Barcelona o Beijing. Perquè? Ahir parlava amb un xilè molt eixerit que la guerra civil espanyola provablement no és tan popular com la 2a guerra mundial i Hitler etc perquè a la guerra civil espanyola el bàndol republicà que tenia ajuda internacional d'alguns països i bastanta gent, va perdre per falta d'organització. És una mena de vergonya. En canvi els salvadors del planeta van posar fi a la II guerra mundial i ben orgullosos poden recordar la pena i la glòria arreu del món. És per això que ningú sap que a Espanya es parlen algunes altres llengües a part del castellà.
En resum. És possible que no guanyi la meva guerra republicana dins del meu cervell per falta d'organització, molt possible i crec que alguns de vosaltres sabeu exactament de què estic parlant. En alguns moments un ho acostuma a atribuir al fet de tenir un cap tan productiu, inestable i elàstic, per tant hauria de ser considerat positiu, en comparació a la manca de ganes, projectes i imaginació.
Fred?
El dia 1 de novembre és tots Sants no és cert? A Tsinghua l'alegria de la celebració provenia més aviat dels aparells d'aire condicionat i radiadors, que a partir d'aquest dia començaven a escalfar les nostres fredes vivendes. A la meva habitació mai no hi ha fet gaire fred, no cal preocupar-se, però ara segur que no en fara gens :)
Ara mateix gaudim d'una temperatura meravellosa entre -2 i 10ºC aproximadament. Els dies freds o ventosos els mercats s'omplen de fredolics buscant anoracs de ploma que, segons els locals, són la única manera de sobreviure a l'hivern. Els dies d'extrem fred una corre de casa a classe com un llamp per evitar esdevenir un glaçó davant del camp de futbol principal del campus o col·leccionar estalactites als cabells. Exagero. Això sí, el fred no ha fet que els gelats de 10 o 20 cèntims deixin de vendre's a tota hora. Els gelats que tenen per aquí són sorprenents, ja en parlaré un altre dia.
L'última estafa, aprenent a jugar ;)
Si, fred. I les meves sabates tenen foradets que les vaig comprar de rebaixes i me les he posat fins per dormir. I me'n vaig al mercat de roba falsa a veure si trobo algo barat i portable que em protegeixi quan arribin les neus. I em trobo fen voltes entre dotzenes de botigues amb adolescents xinesos que saben com espavilar-s'hi. I jo que no en tinc ni idea somio un mercat on la roba duu el preu escrit a l'etiqueta, ho vols o ho deixes. El problema de regatejar és que un producte val tant com pels comprador aparenta sempre que permeti menjar al venedor. El resultat és que la roba és molt maca per fora, el tacte és enganyosament agradable i només cal arribar a casa per adonar-se que per dintre només hi ha porexpan. Diuen que es difícil trobar productes de qualitat. Tothom pensa i opina, "compra això, compra allò que a la Xina tot és molt barat". Els que són aquí saben, però, que si pagues 5,5 euros per unes botes de cordons és que no només són de plàstic, sinó que segurament es trencaran demà. En el meu cas la qüestió és que el número 37, el meu, estava d'exposició. Deixant de banda la importancia del desgast que això comporta, hi ha el fet que, de vegades tenen un clau a la sola per a que s'aguantin bé a l'expositor. Amb l'ajuda d'una estudiant local que m'acabava de rescatar d'unes quantes botigues enrere on m'intentaven vendre unes botetes de peludes pel doble de preu que als xinesos (fingint fer-me gran favor) que tenien la intenció d'acompanyar-me amb les bosses de plàstic plenes de sabates per a que les pagués al costat del caixer si és que nou duia prou Yuans, amb l'ajuda d'aquesta estudiant caiguda del cel en qui només vaig confiar quan em va deixar totes les seves coses inclòs el moneder per anar al lavabo, els vaig dir a les venedores que jo no pensava comprar una sabata amb el forat d'un clau que atravessant la sola. Així que cap problema em duen un altre 37 i tots contents. Arribo a casa, me les emprovo i em van petites. Miro el número, és un 37. Miro un altre cop, és una enganxina a sobre d'un 36. Unes quantes rialles de ràbia i un parell de malediccions després decideixo que hi he de tornar.
En tornar-hi al cap d 2 dies localitzo la botiga amb la mateixa bota del 37 amb un forat a la sola. Els dic que la que em van donar em va petita (ja és estrany, sent el meu número ^0^). La dependenta marxa un moment i em deixa asseguda a la seva botiga de 1,5 m quadrats. Apareix una altra dependenta i agafa ràpidament i sense mirar-me la bota foradada del 37 i una caixa d'una pila, tot davant de la meva cara. Torna la primera dependenta amb la bota foradada del 37 però ara resulta que és un 38, ho diu l'enganxina! Me l'emprovo, per sort en va petita encara i li vull posar mitjons grossos i plantilles. Demano un num. més gran. Em porten un 38 de veritat i aquí no ha passat res. Aix! Que sóc estrangera però no subnormal. Què importa, m'enduc aquestes, no hi ha hagut discussió, no hi ha hagut confrontació. A cada país un ha d'intentar passar per alt els trucs. O més aviat passar per sobre dels trucs amb un somriure a la cara, sabent que et volen treure pasta i sabent com aconseguir de totes maneres el que més et convé.
Què et sembla?
My name is Bruce, I'm 10 years old, my favorite color is black and blue and I like swimming. Aquesta és la frase estrella que tot aprenent d'anglès sap dir de memòria. No obstant, posa-hi un, "why swimming? don't like something else?" "(silenci i cares estranyes)" Zen me shuo (que vol dir 'com es diu' en xinès) i poca cosa més. Els estudiant xinesos no gaire sovint aprenen a pensar. Ara si els demanes que llegeixin després de mi saben copiar tots els tons que faig servir jo. Comprensible, però trist. Els alumnes estan acostumats a aixecar-se de la cadira cada cop que han de parlar en classe o dir alguna cosa al professor, i es queden drets fins que acaben de respondre o, si no en saben, fins que els dius que seguin. És entre estrany i incòmode.
Les primeres 3 hores vaig haver de posar ordre en un galliner d'uns 27 alumnes, tots amb ganes de gresca, com es normal. Somriures a la casa, rialletes a l'esquena. Movent-se amunt i avall, comentant sense parar. Si no entenen el que els dius, si no entenen un exercici, ei tu, s'ho iventen i llestos. O es copien uns a altres. Però no pregunten i no diran que no ho han entès. És problemàtic perquè aquí ningú escriu a mà el que es diria cursiva, el que llegeixen amb les lletres de l'alfabet és sobretot a llibres per tant sempre son lletres d'aquestes separades. Pero jo escric molt enganxat i rodó, oi que sí? Doncs estic ben segura que no entenien algunes de les paraules i no ho deien, fins que me'n vaig adonar.
Actuació de circ
La primera classe era a les 8.30 i a les 11 jo ja m'estava dient per a mi mateixa que a la pausa de dinar me n'anava cap a casa, que ja no podi fer de mainadera i cridar sense parar la definició de la paraula Fireworks, perquè de tota manera no m'escoltaven. Més que res és la sensació de saber que hi ha una manera millor de fer que m'entenguin, o fer la classe més entretinguda. Més que fer de professor el que es tracta es der fer una mica el pallasso per a que els nens callin i escoltin i eventualment aprenguin i escriguin.
A l'hora de dinar vaig conèixer a una profe israeliana que em va explicar alguns trucs i em va animar, i després un profe xinès em va acompanyar a agafar el taxi per anar 40 minuts fins a l'altra escola. Allà la classe era més reduida (13) i els nens estaven més tranquils. La lliçó era més facil així que va ser tot més senzill. En total 600 yuans que veuré qui sap quan, i una bona experiència per a saber més sobre el sistema d'ensenyament a la Xina.
L'estació de trens el dia 1 d'ocubre quan van estrenar la nova linia de metro :)
Exàmens
Sorprenentment ja tenim aquí els mid-terms que són els exàmens de meitat de semestre. Això vol dir que ja ha passat mig semestre? Sorprenent. M'agrada estudiar xinès però tinc una ment massa hiperactiva per a concentrarme en un paper ple de caràcters, així que ja et pots imaginar les tipiques microcrisis "aquest dissabte no faré de teacher, així podré estudiar" i després, ai quin bon dia fa, agafaré els patins i aniré a fer un volt i anar lamentant-me amunt i avall del campus de les pors existencials que sempre retornen d'entre la brumera els dilluns o els divendres, regularment. Pors existencials, preguntes sense resposta, camins possibles, coses que vull fer, coses que tenia ganes d'haver fet, coses que esperen al calaix per enganxar a la llibreta. Perquè fer això, com fer allò, perque treballar de professor amb nens de 9 a 11 anys, perquè no ser una alga i passejar pel mar.
Agradable, en general
Estar aquí, però, en general és agradable. Prou com per tenir la sensació que el temps és molt rígid i no s'estira prou. O prou per acumular tant les coses que m'agradaria explicar. Es impossible verbalitzar la vida, és clar. Ni tan sols si escrivís cada dia seria possible de relatar tot, fan muntanya les coses per explicar i les fotos per editar; però això és la meva vida, no és avui ni és demà, no es Barcelona o Beijing. Perquè? Ahir parlava amb un xilè molt eixerit que la guerra civil espanyola provablement no és tan popular com la 2a guerra mundial i Hitler etc perquè a la guerra civil espanyola el bàndol republicà que tenia ajuda internacional d'alguns països i bastanta gent, va perdre per falta d'organització. És una mena de vergonya. En canvi els salvadors del planeta van posar fi a la II guerra mundial i ben orgullosos poden recordar la pena i la glòria arreu del món. És per això que ningú sap que a Espanya es parlen algunes altres llengües a part del castellà.
En resum. És possible que no guanyi la meva guerra republicana dins del meu cervell per falta d'organització, molt possible i crec que alguns de vosaltres sabeu exactament de què estic parlant. En alguns moments un ho acostuma a atribuir al fet de tenir un cap tan productiu, inestable i elàstic, per tant hauria de ser considerat positiu, en comparació a la manca de ganes, projectes i imaginació.
Fred?
El dia 1 de novembre és tots Sants no és cert? A Tsinghua l'alegria de la celebració provenia més aviat dels aparells d'aire condicionat i radiadors, que a partir d'aquest dia començaven a escalfar les nostres fredes vivendes. A la meva habitació mai no hi ha fet gaire fred, no cal preocupar-se, però ara segur que no en fara gens :)
Ara mateix gaudim d'una temperatura meravellosa entre -2 i 10ºC aproximadament. Els dies freds o ventosos els mercats s'omplen de fredolics buscant anoracs de ploma que, segons els locals, són la única manera de sobreviure a l'hivern. Els dies d'extrem fred una corre de casa a classe com un llamp per evitar esdevenir un glaçó davant del camp de futbol principal del campus o col·leccionar estalactites als cabells. Exagero. Això sí, el fred no ha fet que els gelats de 10 o 20 cèntims deixin de vendre's a tota hora. Els gelats que tenen per aquí són sorprenents, ja en parlaré un altre dia.
L'última estafa, aprenent a jugar ;)
Si, fred. I les meves sabates tenen foradets que les vaig comprar de rebaixes i me les he posat fins per dormir. I me'n vaig al mercat de roba falsa a veure si trobo algo barat i portable que em protegeixi quan arribin les neus. I em trobo fen voltes entre dotzenes de botigues amb adolescents xinesos que saben com espavilar-s'hi. I jo que no en tinc ni idea somio un mercat on la roba duu el preu escrit a l'etiqueta, ho vols o ho deixes. El problema de regatejar és que un producte val tant com pels comprador aparenta sempre que permeti menjar al venedor. El resultat és que la roba és molt maca per fora, el tacte és enganyosament agradable i només cal arribar a casa per adonar-se que per dintre només hi ha porexpan. Diuen que es difícil trobar productes de qualitat. Tothom pensa i opina, "compra això, compra allò que a la Xina tot és molt barat". Els que són aquí saben, però, que si pagues 5,5 euros per unes botes de cordons és que no només són de plàstic, sinó que segurament es trencaran demà. En el meu cas la qüestió és que el número 37, el meu, estava d'exposició. Deixant de banda la importancia del desgast que això comporta, hi ha el fet que, de vegades tenen un clau a la sola per a que s'aguantin bé a l'expositor. Amb l'ajuda d'una estudiant local que m'acabava de rescatar d'unes quantes botigues enrere on m'intentaven vendre unes botetes de peludes pel doble de preu que als xinesos (fingint fer-me gran favor) que tenien la intenció d'acompanyar-me amb les bosses de plàstic plenes de sabates per a que les pagués al costat del caixer si és que nou duia prou Yuans, amb l'ajuda d'aquesta estudiant caiguda del cel en qui només vaig confiar quan em va deixar totes les seves coses inclòs el moneder per anar al lavabo, els vaig dir a les venedores que jo no pensava comprar una sabata amb el forat d'un clau que atravessant la sola. Així que cap problema em duen un altre 37 i tots contents. Arribo a casa, me les emprovo i em van petites. Miro el número, és un 37. Miro un altre cop, és una enganxina a sobre d'un 36. Unes quantes rialles de ràbia i un parell de malediccions després decideixo que hi he de tornar.
En tornar-hi al cap d 2 dies localitzo la botiga amb la mateixa bota del 37 amb un forat a la sola. Els dic que la que em van donar em va petita (ja és estrany, sent el meu número ^0^). La dependenta marxa un moment i em deixa asseguda a la seva botiga de 1,5 m quadrats. Apareix una altra dependenta i agafa ràpidament i sense mirar-me la bota foradada del 37 i una caixa d'una pila, tot davant de la meva cara. Torna la primera dependenta amb la bota foradada del 37 però ara resulta que és un 38, ho diu l'enganxina! Me l'emprovo, per sort en va petita encara i li vull posar mitjons grossos i plantilles. Demano un num. més gran. Em porten un 38 de veritat i aquí no ha passat res. Aix! Que sóc estrangera però no subnormal. Què importa, m'enduc aquestes, no hi ha hagut discussió, no hi ha hagut confrontació. A cada país un ha d'intentar passar per alt els trucs. O més aviat passar per sobre dels trucs amb un somriure a la cara, sabent que et volen treure pasta i sabent com aconseguir de totes maneres el que més et convé.
Què et sembla?
4 comentaris:
Precisem una mica: els republicans van perdre per motius complexos, entre els quals: falta de suport dels països "amics" (França, Anglaterra), que van arribar a bloquejar les trameses d'armes al govern legal per un pacte de no-intervenció que Alemanya i Itàlia no es van sentir obligats a respectar; això va portar a buscar el suport de l'URSS, i això va comportar a) una guerra interna al bàndol republicà, que van guanyar els comunistes i que va implicar una "neteja" d'anarquistes i la retirada de les brigades internacionals (organitzades al marge dels Estats), i b) que els països "amics" (també els EUA) veiessin justificada la seva actitud obstruccionista. El fet, a més, que els anarquistes estiguessin descontrolats --hi ha qui diu que manipulats per agitadors de la dreta-- i es dediquessin a assassinar burgesos i capellans encara que fossin republicans va complicar també molt la cosa.
M'excuso per la lliçó, que arriba a la mateixa conclusió que tu: la guerra civil espanyola i el seu resultat és una vergonya que ningú vol recordar, però que concorda amb els fets del moment: si Hitler no hagués envaït Polònia després d'annexionar-se Àustria (en diuen així perquè es com en va dir ell i no es van disparar trets, tot i que també va ser una invasió) s'hauria pogut dedicar a fer la seva neteja tants anys com hagués volgut.
Avui estic pesada! Què passa amb els teus núvols? Les coses que vols fer encara les pots fer!
Marta
Molt bé la foto de l'escombra, sobretot si després de tants intents has aconseguit tenir els peus calents!
D'on has tret l'apèndix de bruixa? I l'escenari?
Marta
M'encanta la foto!! Sembles sortida de The Matrix... alliberada... Tot i que, al revés, tu pugnes per integrar-te en aquesta ilusió col·lectiva que els occidentals tenim d'allà on vius i que anomenem Xina... Ànims, que te'n sortiràs!
PD. Llavors què fa la gent allà? Compra constantment roba pq de seguida es fa malbé?
ei, veus com en vas aprenent? de la darrera estafa encara en vas sortir amb unes sabates, i no amb les mans buides!
m'agrada, això d'aprendre història pels llocs inverosímils.
igual que m'agrada, com molts ja comenten, la foto de l'escombra. tota una meravella de les 7.
jo tb tinc interès per saber si els xinesos generen més escombraries pel fet de llençar sovint les robes , quan ja tenen forats.
anna
Publica un comentari a l'entrada