Aprendre a retallar figures en paper al racó xinès, anar a un karaoke i cantar summer nights amb 10 noies més i contra 10 nois més, ensenyar anglès durant 8 hores a 4 grups diferents de nens de 9 anys, anar a una discoteca luxosa amb plats plens de fruita i música Hip Hop, compartir un snack de fruita caramelitzada, reforçar les relacions entre països del sud d'Europa, fent tota mena de coses amb la Marianna, d'Atenes.
Anar a una de les viles submergides dins de Beijing amb cabanes i labavos públics, visitar un hostal, un restaurant Indú. Tastar pastissos horribles i pastissos de poma molt i molt bons per uns 11 RMB. Pensar en el meu aniversari, pensar en els amics de casa. Rebre cartes molt i molt especials de gent que m'estimo molt. Preparar la visita nadalenca :) Aprendre a portar algú al seient de la meva bicicleta. Aprendre a regatejar. Saltar d'alegria. Pensar en lo estranys que són molts dels estrangers, en lo hipòcrites. En com despilfarra la gent els diners perquè aquí tot occidental és ric i despreocupat. En la gent despreocupada en general que no es para a preguntar-se perquè és necessari anar a una discoteca i moure els malucs d'una banda a l'altra durant 60 minuts per considerar que està aprofitant el temps a Beijing. Conèixer un periodista que ha fet fotos per a National Geographic i ha publicat a la revista The Economist un article sobre com d'inútil és per a un occidental aprendre xinès; conèixer xinesos que volen aprendre castellà, xinesos que volen que els ensenyi fotografia, xinesos que no tenen diners i xinesos que volen anar a estudiar als estats units, ves a saber perquè. Vassilar entre Londres i Tailàndia, assistir a una festa de presentació amb barra lliure d'un llibre de fotografies fetes un any abans de l'inici dels Jocs Olímpics i conèixer a una de les editores de That's Beijing. Just el dia abans d'un examen de xinès. No estudiar per els exàmens. Aprendre a usar alguns autobusos, llegir mapes. Quedar-me mirant al carrer amb melanconia. Beure una ampolla de cervesa xinesa. Tastar una cigarreta de color rosa fucsia. Menjar espaguetis amb carn de vedella perquè he après a llegir el menú de la cantina. Jugar a futbol amb 20 nois del nord d'europa. Trobar a faltar els meus jerseis i la roba del meu armari.
Tot això he estat fent durant aquests dies.
I anar, finalment, al Waiting for Godot.
Anar a una de les viles submergides dins de Beijing amb cabanes i labavos públics, visitar un hostal, un restaurant Indú. Tastar pastissos horribles i pastissos de poma molt i molt bons per uns 11 RMB. Pensar en el meu aniversari, pensar en els amics de casa. Rebre cartes molt i molt especials de gent que m'estimo molt. Preparar la visita nadalenca :) Aprendre a portar algú al seient de la meva bicicleta. Aprendre a regatejar. Saltar d'alegria. Pensar en lo estranys que són molts dels estrangers, en lo hipòcrites. En com despilfarra la gent els diners perquè aquí tot occidental és ric i despreocupat. En la gent despreocupada en general que no es para a preguntar-se perquè és necessari anar a una discoteca i moure els malucs d'una banda a l'altra durant 60 minuts per considerar que està aprofitant el temps a Beijing. Conèixer un periodista que ha fet fotos per a National Geographic i ha publicat a la revista The Economist un article sobre com d'inútil és per a un occidental aprendre xinès; conèixer xinesos que volen aprendre castellà, xinesos que volen que els ensenyi fotografia, xinesos que no tenen diners i xinesos que volen anar a estudiar als estats units, ves a saber perquè. Vassilar entre Londres i Tailàndia, assistir a una festa de presentació amb barra lliure d'un llibre de fotografies fetes un any abans de l'inici dels Jocs Olímpics i conèixer a una de les editores de That's Beijing. Just el dia abans d'un examen de xinès. No estudiar per els exàmens. Aprendre a usar alguns autobusos, llegir mapes. Quedar-me mirant al carrer amb melanconia. Beure una ampolla de cervesa xinesa. Tastar una cigarreta de color rosa fucsia. Menjar espaguetis amb carn de vedella perquè he après a llegir el menú de la cantina. Jugar a futbol amb 20 nois del nord d'europa. Trobar a faltar els meus jerseis i la roba del meu armari. Tot això he estat fent durant aquests dies.
I anar, finalment, al Waiting for Godot.
4 comentaris:
I al Godot no van dir: "Ara que has arribat haurem de canviar-li el nom al bar"?
L'acudit és molt dolent, ja ho sé, però t'estimo i això potser em disculpa una miqueta.
M.
Per cert que m'havia descuidat de dir-te que em sembla molt pràctic que hagis après a llegir el menú de la cantina. La pregunta és: fins ara què menjaves? Com sabies que una albergínia era una albergínia?
M.
quantes coses!
M'encanten aquestes llistes. La teva m'ha generat un sentiment de sana enveja :)
Publica un comentari a l'entrada