Video del menjador sobre patins!
Es de nit. Es tard i no sé quina hora és perquè el meu rellotge el vaig deixar fa dues o tres setmanes al costat de la pica per rentar-me la cara abans d'anar a dormir. Aquella va ser la última vegada que vaig veure el meu rellotge de La Caixa. Després de preguntar a recepció i escriure aquesta estúpida nota que encara està penjada al mirall del lavabo, vaig decidir que el meu canell necessitava situació horària per saber on anar. Vaig anar al mercat i em vaig comprar aquests llapissets tan bufons, després de maleir tota la parada per la horripilància generalitzada del gènere rellotjari que hi tenen. En vaig pagar 3 euros. Vaig témer el moment en que tornaria a estar sense rellotge, corren tota mena de rumors sobre els productes xinesos. És difícil de fer un rellotge fals (a menys que sigui la marca, que sempre ho és aquí). Si diu les hores ja és rellotge. En canvi aquí fan ous falsos, els omplen de nosequè altre. Fan pollastres falsos, amb rates o ves a saber. Les etiquetes de la roba són falses i no et pots de on diu que vénen o de què estan fets. Tinc uns mitjons on hi diu ben gran a la sola 100% cotó i la veritat es que són més elàstics que un banyador. Feien llet en pols falsa i alguns nens morien desnodrits. Ves a saber quina aigua usen per les begudes. Hi ha qui no compra res que no provingui de Hong Kong. Hong Kong no és Xina, asseguren els de pares i parla cantonesa, és com Europa. A Hong Kong s'ha d'anar, doncs.
El rellotge encara marca l'hora però no al meu canell perquè va ser la corretja la que es va trencar fa uns dies i encara m'hi estic pensant si anar a reclamar o penjar-me'l d'un cordill. Quan compro alguna cosa en aquesta ciutat sempre hi he de tornar a veure si em canvien no sè què. Això que està defectuós i allò que està trencat perquè no estic acostumada a haver de fixar-me en cada cm cúbic d'allò que compro. Així doncs al final m'he comprat una jaqueta. No és preciosa però abriga i té butxaques grans. Li falta una part d'un botó.
A aquestes alçades les coses fan riure.
Tot i això alguns dies em ve el plorar. Ja sabeu, sóc una mica així. Algunes vegades un es troba en mig del carrer enmig de 300 xinesos a la recerca de la compra més estúpida e innecessària i es pregunta què està fent aquí. Quan va ser que vaig oblidar que comprar no era una cosa divertida i mereixia com a molt 20 minuts al mercat? Tinc uns pantalons de roba interior que seran la meva segona pell davant d'aquestes mínimes de -3ºC de la darrera setmana. Una làmpara que il·lumina la taula i el llit i per fi puc tornar a llegir.
El plorar em ve aquí com em ve a tot arreu. I m'enfado i agafo el transport que sigui i bon vent. Avui he tingut el valor d'agafar el metro i després d'una hora dreta he arribat a una estació d'autobusos immensa. M'ha estat impossible d'esbrinar a on van els autobusos. He voltat. No havia tingut el valor de dur també la meva càmera 2 Kg així que només hi ha alguns testimonis vagues de la petita. Uns nens jugaven amb una bandera xinesa entre unes cases derruides i m'han preguntat el meu nom. Han rigut molt quan els he dit que venia de XiBanYa.
Unes 10 grues es movien de fons, darrere dels autobusos i construien grans edificis per al nou Beijing dels Jocs Olímpics. A la una de la matinada els obrers encara treballen i puc dir que a les 4 ja no però no sé en quin moment paren.
Els dies de plorar potser és que se m'encomana aquesta sensació de perdició que tenen els xinesos. Aquesta buidor de no ser ningú entre milions de persones. De caminar en fila, de ser pacient sense oblidar que caminar per sobre dels altres és la única manera de sobreviure. Treure les millors notes, fer d'ovelletes fent el que t'han dit que facis. Els xinesos son treballadors però no són gens originals. Són exactament com els lemmings. Els dies de plorar potser són que se m'oblida que per estar fent coses diferents de la resta de la gent, no per això són menys importants.
Ben bé diria que els dies de plorar venen de no menjar oli d'oliva, ni tenir el Sol a la cara. Aquests dies de plorar estan a tots els països. És com ell temps que fa. Si fa mal dia agafes el paraigües, si fa dia de plorar i et quedes mirant el terres i les fulles dels arbres que són ben boniques i no tenen culpa de res. I penses en com de boig estaria Van Gogh o com d'excentric era Leonardo Da Vinci. El procés de creació és difícil però satisfactori com va dir la Gina.
Els dies de riure són també molts. No us penseu. Agafar les carioques per sortir de casa i anar a menjar. Anar a patinar per la ciutat, cridar i jugar. Fer plans sobre els plans que s'han de fer al futur. Plans sobre els viatges, plans sobre els visitants, plans sobre els estudis i els treballs. Llistes del que faré demà i el que no vaig fer ahir i avui encara puc fer. Molts dies els dies de riure venen quan coneixo algú sorprenent. Perquè és amable amb mi i m'ajuda o perquè em transporta a altres mons. Un noi que va néixer a Suècia i va viure a Laos des dels 4 anys. Un xicotet que he conegut avui que estudia francès. Hem tornat junts a casa perquè venia de l'Institu de Cultura Francesa i m'ha dut uns 20 minuts des del metro fins a la meva habitació al portaequipatges de la meva bicicleta. Tot perquè li he preguntat si hi ha un bus que em dugui a casa des de l'altra punta de la ciutat. Justament a ell que volia anar a la mateixa parada que jo. I també els dies de riure venen perquè he estudiat 2 mesos de xinès i ja he pogut parlar amb aquest xicotet en xinès amb paraules complementàries d'anglès i francès.
I altres coses que arribats a aquest punt ja no deuen semblar interessants després de tant llegir a menys que siguis la meva mare. Si has arribat fins aquí és que ets la meva mare així que un petó molt gran i marxo a dormir sense rellegir res de tot això.
Si no ets la meva mare i has arribat fins aquí també un peto molt fort.
Es de nit. Es tard i no sé quina hora és perquè el meu rellotge el vaig deixar fa dues o tres setmanes al costat de la pica per rentar-me la cara abans d'anar a dormir. Aquella va ser la última vegada que vaig veure el meu rellotge de La Caixa. Després de preguntar a recepció i escriure aquesta estúpida nota que encara està penjada al mirall del lavabo, vaig decidir que el meu canell necessitava situació horària per saber on anar. Vaig anar al mercat i em vaig comprar aquests llapissets tan bufons, després de maleir tota la parada per la horripilància generalitzada del gènere rellotjari que hi tenen. En vaig pagar 3 euros. Vaig témer el moment en que tornaria a estar sense rellotge, corren tota mena de rumors sobre els productes xinesos. És difícil de fer un rellotge fals (a menys que sigui la marca, que sempre ho és aquí). Si diu les hores ja és rellotge. En canvi aquí fan ous falsos, els omplen de nosequè altre. Fan pollastres falsos, amb rates o ves a saber. Les etiquetes de la roba són falses i no et pots de on diu que vénen o de què estan fets. Tinc uns mitjons on hi diu ben gran a la sola 100% cotó i la veritat es que són més elàstics que un banyador. Feien llet en pols falsa i alguns nens morien desnodrits. Ves a saber quina aigua usen per les begudes. Hi ha qui no compra res que no provingui de Hong Kong. Hong Kong no és Xina, asseguren els de pares i parla cantonesa, és com Europa. A Hong Kong s'ha d'anar, doncs.
El rellotge encara marca l'hora però no al meu canell perquè va ser la corretja la que es va trencar fa uns dies i encara m'hi estic pensant si anar a reclamar o penjar-me'l d'un cordill. Quan compro alguna cosa en aquesta ciutat sempre hi he de tornar a veure si em canvien no sè què. Això que està defectuós i allò que està trencat perquè no estic acostumada a haver de fixar-me en cada cm cúbic d'allò que compro. Així doncs al final m'he comprat una jaqueta. No és preciosa però abriga i té butxaques grans. Li falta una part d'un botó.
A aquestes alçades les coses fan riure.
Tot i això alguns dies em ve el plorar. Ja sabeu, sóc una mica així. Algunes vegades un es troba en mig del carrer enmig de 300 xinesos a la recerca de la compra més estúpida e innecessària i es pregunta què està fent aquí. Quan va ser que vaig oblidar que comprar no era una cosa divertida i mereixia com a molt 20 minuts al mercat? Tinc uns pantalons de roba interior que seran la meva segona pell davant d'aquestes mínimes de -3ºC de la darrera setmana. Una làmpara que il·lumina la taula i el llit i per fi puc tornar a llegir.
El plorar em ve aquí com em ve a tot arreu. I m'enfado i agafo el transport que sigui i bon vent. Avui he tingut el valor d'agafar el metro i després d'una hora dreta he arribat a una estació d'autobusos immensa. M'ha estat impossible d'esbrinar a on van els autobusos. He voltat. No havia tingut el valor de dur també la meva càmera 2 Kg així que només hi ha alguns testimonis vagues de la petita. Uns nens jugaven amb una bandera xinesa entre unes cases derruides i m'han preguntat el meu nom. Han rigut molt quan els he dit que venia de XiBanYa.
Unes 10 grues es movien de fons, darrere dels autobusos i construien grans edificis per al nou Beijing dels Jocs Olímpics. A la una de la matinada els obrers encara treballen i puc dir que a les 4 ja no però no sé en quin moment paren.
Els dies de plorar potser és que se m'encomana aquesta sensació de perdició que tenen els xinesos. Aquesta buidor de no ser ningú entre milions de persones. De caminar en fila, de ser pacient sense oblidar que caminar per sobre dels altres és la única manera de sobreviure. Treure les millors notes, fer d'ovelletes fent el que t'han dit que facis. Els xinesos son treballadors però no són gens originals. Són exactament com els lemmings. Els dies de plorar potser són que se m'oblida que per estar fent coses diferents de la resta de la gent, no per això són menys importants.
Ben bé diria que els dies de plorar venen de no menjar oli d'oliva, ni tenir el Sol a la cara. Aquests dies de plorar estan a tots els països. És com ell temps que fa. Si fa mal dia agafes el paraigües, si fa dia de plorar i et quedes mirant el terres i les fulles dels arbres que són ben boniques i no tenen culpa de res. I penses en com de boig estaria Van Gogh o com d'excentric era Leonardo Da Vinci. El procés de creació és difícil però satisfactori com va dir la Gina.
Els dies de riure són també molts. No us penseu. Agafar les carioques per sortir de casa i anar a menjar. Anar a patinar per la ciutat, cridar i jugar. Fer plans sobre els plans que s'han de fer al futur. Plans sobre els viatges, plans sobre els visitants, plans sobre els estudis i els treballs. Llistes del que faré demà i el que no vaig fer ahir i avui encara puc fer. Molts dies els dies de riure venen quan coneixo algú sorprenent. Perquè és amable amb mi i m'ajuda o perquè em transporta a altres mons. Un noi que va néixer a Suècia i va viure a Laos des dels 4 anys. Un xicotet que he conegut avui que estudia francès. Hem tornat junts a casa perquè venia de l'Institu de Cultura Francesa i m'ha dut uns 20 minuts des del metro fins a la meva habitació al portaequipatges de la meva bicicleta. Tot perquè li he preguntat si hi ha un bus que em dugui a casa des de l'altra punta de la ciutat. Justament a ell que volia anar a la mateixa parada que jo. I també els dies de riure venen perquè he estudiat 2 mesos de xinès i ja he pogut parlar amb aquest xicotet en xinès amb paraules complementàries d'anglès i francès.
I altres coses que arribats a aquest punt ja no deuen semblar interessants després de tant llegir a menys que siguis la meva mare. Si has arribat fins aquí és que ets la meva mare així que un petó molt gran i marxo a dormir sense rellegir res de tot això.
Si no ets la meva mare i has arribat fins aquí també un peto molt fort.
6 comentaris:
Tens un sello o tampó amb el teu nom en xinès per estampar-lo als teus dibuixos xinesos? Vull veure-lo!!Em sembla que el menjador és gran...molt gran :) Ànim! a vegades tots tenim dias de ploro i també, quina alegria, dias de riures. Un petò. Elisa
Com pots veure, no cal ser la teva mare per arribar al final dels teus escrits. M'ha agradat molt el vídeo, quin xivarri, flipo una mica de la indiferència de tothom, que no fan ni cara de pensar "Ah, la sonada europea aquesta". Si el que et falta és oli d'oliva te'l puc enviar, ai quina por, potser millor que te'l porti, però aleshores què? Te'l beuries a raig? Valdrà més que ho deixem córrer. I del sol no cal parlar-ne, encara no el saben empaquetar. Tampoc no sabem com empaquetar aquestes abraçades tan fortes que necessitem els dies de plorar per poder plorar tant com vulguem sentint més petita la distància que ens separa del món, però després resulta que no hi ha tanta distància i això fa riure i també és per abraçar. A reveure, xibaniana.
La teva mare
Jo no sóc la teva mare tampoc, sóc un simple pollastre que passava per aquí. M'ha agradat força el teu vídeo sobre rodes, fas de bon trípode. crec que no llegeixes aquests comentaris oi?
Oi, achei seu blog pelo google está bem interessante gostei desse post. Gostaria de falar sobre o CresceNet. O CresceNet é um provedor de internet discada que remunera seus usuários pelo tempo conectado. Exatamente isso que você leu, estão pagando para você conectar. O provedor paga 20 centavos por hora de conexão discada com ligação local para mais de 2100 cidades do Brasil. O CresceNet tem um acelerador de conexão, que deixa sua conexão até 10 vezes mais rápida. Quem utiliza banda larga pode lucrar também, basta se cadastrar no CresceNet e quando for dormir conectar por discada, é possível pagar a ADSL só com o dinheiro da discada. Nos horários de minuto único o gasto com telefone é mínimo e a remuneração do CresceNet generosa. Se você quiser linkar o Cresce.Net(www.provedorcrescenet.com) no seu blog eu ficaria agradecido, até mais e sucesso. If is possible add the CresceNet(www.provedorcrescenet.com) in your blogroll, I thank. Good bye friend.
jo tampoc soc la teva mare, més aviat ets tu qui m'està fent de mare aquesta temporada...
interessant video, certament la indiferència és espasmòdica i la grandiositat recorda a les menses de berlin Greuzellallee (?? es deia així??)
estic una mica millor de tot plegat.
aprofita bé els dies de riure, roc!
Jo sóc un altre pollastre (fals), que comença un nou trosset de vida, esperem que aquesta vegada sí, veritable i amb futur. Si tu et sents, a vegades, diferent i malgrat tot sola en una terra o destaques ja només per la cara q fas, imagina't com em sento quan per aquí les coses ni diferents ni gaire interessants començant per mi i el meu curiós-detestable seseo-ceceo.
Entre el teu bloc i el de la mexicana adoptiva, sembla que miri una pel·lícula d'aquelles de temàtica universal sobre l'amor, l'enyor, la quotidianitat i... les passejades en patins per un menjador??!
'ta luego (per aquí diuen això)
PD. com saps qui t'escriu si no signen? Tanta complicitat tens amb segons qui que amb quatre mots ja saps qui són? O és que és igual doncs vinguin els missatges d'amor i ànims, mentre arribin i t'escalfin...? (-3, ouch!)
Publica un comentari a l'entrada