El fum continua sortint amb força d'aquesta xemeiena que hi ha a uns 100 metres de la finestra. El tren continua passant tot seguit. Ja ni el sento. Els trens reconforten perquè sempre van a llocs. Potser la meva habitació és dins d'un tren o dins d'un barco i anem navegant tots junts mirant els peixos des de les nostres finestres. I algun dia neva i d'altres fa sol i veiem el cel que es blau. Tots a la recerca del significat de milers de caracters estranys i curiosos de traços indesxifrables. Naveguem per aquesta Xina des dels nostres edificis, del 19 al 23 som els estrangers, els estudiants llunyans que passem una estona dins d'aquesta bombolla tan còmoda amb calefacció i aigua calenta i llençols molt molt blancs.
A fora els xinesos tenen habitacions petites, fredes, compartides, brutes. Molts somriures i poca esperança. Els pares sempre lluny, els estereotips xinesos a seguir sempre sempre molt a prop. De vegades veuen a gent d'aquesta blanca amb nassos grans i cabells més clars i ondulats. Venen de llocs diferents on tothom té molts i molts diners i els pares de tots tenen tants diners que tothom va a la universitat. França és un país molt romàntic i el menjar es molt bo, d'alemanya venen tots els enginyers, dels EUA els més rics i tots tenen menjar rapid cada dia per dinar i de Korea totes les nenes que duen faldilleta curteta en ple hivern beijinguès. Mai ni hi podran anar perquè necessiten tenir com a mínim 7.000 € al banc per aconseguir un visat de turista per anar a aquests països.
No importa, aneu a Àfrica, a Sudamèrica. Sortiu d'aquí perquè les vostres habitacions, el vostre menjar infinit se us està menjant. Les botigues estan guanyant tot el terreny a la vida. Sortiu d'aquí.
A l'autobús tots anem drets i no cal ni que ens aguantem de peu. Ens trobem molt còmodes tots aixafats entre anoracs de ploma. És en certa manera entretingut. L'autobús és una màquina de volar, com una catifa voladora, des de la que es veu tota la ciutat i es para en cada semàfor. El metro es una màquina del temps de passadissos soterrats plens de xinesos que caminen en bloc d'una línia a l'altra. Quan surts sempre ja s'ha fet de nit. El metro es trist i depriment, l'autobús es un videojoc vivent.
I ja som a l'any 2008.
Els xinesos normalment no celebren el Nadal ni el cap d'any polític. Generalment només celebren elsmilions de vendes que fan al món occidental d'una banda i els seus propis descomptes per una altra. Per aquí anar de compres sempre és una activitat desitjable, però en època festiva especialment. A Shanghai van obrir un Carrefour amb preus molt baixos fa un parell de mesos i de la pressió que van fer els clients per entrar van matar a algún que va caure a terra i va ser trepitjat per totes les ansies dels altres.
Ara vaig dinar esmorzar i després si de cas ja us explicaré com vaig acabar veient un concert de la Sinfònica d'Asturies!
Fins aviat!
A fora els xinesos tenen habitacions petites, fredes, compartides, brutes. Molts somriures i poca esperança. Els pares sempre lluny, els estereotips xinesos a seguir sempre sempre molt a prop. De vegades veuen a gent d'aquesta blanca amb nassos grans i cabells més clars i ondulats. Venen de llocs diferents on tothom té molts i molts diners i els pares de tots tenen tants diners que tothom va a la universitat. França és un país molt romàntic i el menjar es molt bo, d'alemanya venen tots els enginyers, dels EUA els més rics i tots tenen menjar rapid cada dia per dinar i de Korea totes les nenes que duen faldilleta curteta en ple hivern beijinguès. Mai ni hi podran anar perquè necessiten tenir com a mínim 7.000 € al banc per aconseguir un visat de turista per anar a aquests països.
No importa, aneu a Àfrica, a Sudamèrica. Sortiu d'aquí perquè les vostres habitacions, el vostre menjar infinit se us està menjant. Les botigues estan guanyant tot el terreny a la vida. Sortiu d'aquí.
A l'autobús tots anem drets i no cal ni que ens aguantem de peu. Ens trobem molt còmodes tots aixafats entre anoracs de ploma. És en certa manera entretingut. L'autobús és una màquina de volar, com una catifa voladora, des de la que es veu tota la ciutat i es para en cada semàfor. El metro es una màquina del temps de passadissos soterrats plens de xinesos que caminen en bloc d'una línia a l'altra. Quan surts sempre ja s'ha fet de nit. El metro es trist i depriment, l'autobús es un videojoc vivent.
I ja som a l'any 2008.
Els xinesos normalment no celebren el Nadal ni el cap d'any polític. Generalment només celebren elsmilions de vendes que fan al món occidental d'una banda i els seus propis descomptes per una altra. Per aquí anar de compres sempre és una activitat desitjable, però en època festiva especialment. A Shanghai van obrir un Carrefour amb preus molt baixos fa un parell de mesos i de la pressió que van fer els clients per entrar van matar a algún que va caure a terra i va ser trepitjat per totes les ansies dels altres.
Ara vaig dinar esmorzar i després si de cas ja us explicaré com vaig acabar veient un concert de la Sinfònica d'Asturies!
Fins aviat!
1 comentari:
Els somriures i la falta d'esperança, és veritat; no crec que fos diferent en l'època dels emperadors, però és ben trist que el progrés estigui racionat (si és que és progrés el que tenim per aquí, vaja) o que es confongui amb l'expansió geomètrica de la superfície comercial.
Esperem els nous capítols i no volem que et deprimeixis, eh?
M.
Publica un comentari a l'entrada