the office i la plaga de camaristes

Després de la setmana i mitja de visites, just l'últim dia, va sortir el sol i es va acabar la pluja i la situació s'ha perllongat fins ara, que són gairebé les 10 de la nit i fa calor amb les finestres obertes. Sento música, com d'una actuació, però no sé d'on ve. Si anés a la recerca potser em trobaria amb que és música d'una festa privada, o potser només d'una casa sorollosa, així que em mantinc guardada dins la meva caixa de sabates. Ens imagino a tots en aquest edifici, en molts edificis, guardats en les nostres caixes de ratolí, amb llit i armari, prestatge amb les restes de l'esmorzar i els ulls clavats a l'ordinador. Els moderns ja no tenim televisió a l'habitació, l'ordinador és la nova televisió. A diferència de l'antiga caixa tonta, la nova ens deixa un mínim grau d'interactivitat i ens manté en contacte amb altres caixes tontes d'altres persones que poden estar a la taula del costat o a les antípodes. La diferència entre la sensació que dóna la comunicació entre caixes i la comunicació directa és proporcional a la de menjar-se un préssec cultivat a l'aire lliure i menjar-se un rotllo de paper de vater. S'ocupa el temps, s'ocupen les mans i la boca, pero les emocions ens les hem d'inventar al complet si es que en volem rebre. Amb una mica de sort la pròxima generació condemnarà internet com nosaltres i el Neil Postman, que hem condemnat la televisió.

Potser la pròxima generació s'haurà adonat dels perills de fotografiar tot microevent a mode de diari acumulatiu d'imatges de la nostra vida. Vam anar al museu d'història natural i alguns dels nens només miraven la pantalla de la seva càmera i acumulaven tant de material com els fos possible. Al futur hi haurà locals lliures de càmeres. I les càmeres duran un cartellet: "les imatges són nocives per a la teva percepció del món i la cultura en general dels que hi ha al teu voltant", "els fotògrafs moren insensibles", "demana ajuda al metge, per deixar de fotografiar".

O potser definitivament la gent deixarà de llegir textos de tota mena i només mirarà imatges. El llenguatge passarà a ser iconogràfic i llavors si que podem dir que els xinesos seran el nou imperi que haurà conquerit el planeta. Ja m'he encarregat de poder fer veure que estic de la seva banda.

Tot això venia a que ja només queden 4 setmanes, o menys!, de ser aquí i el bon temps, que no m'esperava (fins i tot em sembla pertorvador) em recorda a Barcelona i me n'hi vull anar que si que té coses que son maques. Algunes segur. I aquí tot està molt bé però és que m'agafen presses, asseguda a la feina. No sé quines però presses.

Ahir vaig anar a la Picture Buyers Fair i vaig recollir informació mitjanament valuosa i uns quants caramels i xocolatines. A l'stand de la fira hi ha els meus braços i el tinter i la ploma venen de la república txeca, i els llibres són una foto d'un fotògraf famós que ens fa alguns dissenys a la feina. Tot assemblat digitalment en aquesta caixa tonta.